Jordi Robirosa: “És escandalós que Catalunya exporti totes les seves jugadores”

Reportatges — Per Roger Cornet el 19/04/2012 18:51

“Aquest és un dels problemes més grans que té l’esport català”, afirma la cara i la veu del bàsquet a TV3 des de fa més de 25 anys. “Aquesta situació té molts culpables, entre ells les pròpies noies, però això no pot succeir en un país desenvolupat com aquest i amb un nivell esportiu tan alt”.

Jordi Robirosa, periodista i l’home-bàsquet de Televisió de Catalunya des de fa més d’un quart de segle, és una de les veus autoritzades d’aquest país per parlar de l’esport de la cistella. Amb ell, esportfemeni.com ha volgut repassar quina és la situació del bàsquet femení al nostre país.

Jordi Robirosa fora els estudis de TV3. Foto: uniodeleads.org

El bàsquet català, referència a Europa

“Catalunya pot presumir de tenir un bàsquet de formació de nivell altíssim, enlloc hi ha tan bones jugadores com aquí, però fallem clamorosament a l’elit. És escandalós que un país desenvolupat esportivament com aquest, exporti, gairebé sense excepció, totes les seves jugadores. És un dels problemes més greus de l’esport català. La manca d’equips de primer nivell a casa nostra és un greu problema per les nenes, ja que no tenen l’incentiu de veure bàsquet d’elit a prop seu i se n’adonen que per estar dalt de tot han de sortir fora. Això a Espanya li va molt bé, ja que s’aprofiten de tot el talent que es genera a Catalunya. Aquest és un dels motius perquè en categoria sènior Espanya té un bon nivell”.

Un greu problema que té difícil solució

“Culpables n’hi ha molts. En primer lloc és una qüestió d’oferta i demanda, però no d’ara, sinó de fa molt de temps. Ni fa 10 anys, que no hi havia crisi, ningú va apostar pel bàsquet femení; no hi ha hagut cap patrocinador que hagi apostat clarament pel bàsquet femení, i les institucions, malgrat no és la seva feina, tampoc l’han recolzat. En segon lloc, i molt important, les noies, tant les que hi juguen com les que no, tenen part de culpa. No triguen en criticar que el bàsquet femení no té ressò als mitjans de comunicació però elles són les primeres que no es miren els partits. Si tots no remem en la mateixa direcció, les primeres les noies, no arribarem enlloc. És un peix que es mossega la cua, no hi ha hagut una aposta ferma; aleshores falta interès; llavors, no hi ha ressò; i sense ressò ningú es decidirà per donar un pas important”.

El bàsquet femení a la televisió

“És llàstima dir-ho, però a TV3 fem partits de bàsquet femení perquè som una televisió pública, si fóssim una privada no ho faríem perquè els números (d’audiència) no sortirien. No hi ha res pitjor per una transmissió que una graderia buida, sentir les botes de les jugadores o els jugadors, la gent fuig. I aquest és sovint el problema del bàsquet femení. La falta de públic és un vertader problema, ja no per les televisions, que també; sinó pels propis clubs, ja que les estructures dels equips són professionals i es necessiten ingressos per poder-les mantenir. Francament és un problema que té difícil solució, ja que el món de l’esport evoluciona, cada vegada més, cap el futbol i el Barça (a Catalunya), i aquesta evolució de l’espectacle esportiu perjudica, i molt, els altres esports. A totes hores hi ha futbol a la tele; ¿en quin horari poses un partit de bàsquet femení per què la gent se’l miri? És tot molt complicat.”

Robirosa, amb Nacho Solozábal, en una transmissió de bàsquet femení. Foto: Pere Masó

Un esport que va “a batzegades”

“El bàsquet femení va a batzegades i funciona allà on hi ha calers. Salamanca amb el Perfumerías Avenida i València amb el Ros Casares en són un exemple. Quan s’acabin els diners, el bàsquet femení desapareixerà en aquests llocs. A l’únic lloc on no hauria de funcionar així és allà d’on surten les jugadores, que és Catalunya i Madrid. A Madrid tenen el Rivas, però funciona de manera semblant als altres dos casos abans esmentats. Si a Catalunya hi hagués un equip que posés diners, totes les jugadores que tenim repartides per la geografia espanyola i europea jugarien aquí i podríem tenir un equip de primeríssim nivell. Per desgràcia tot ha funcionat a cop de talonari, i a Catalunya tot és molt precari; a excepció del gran nivell de les jugadores, tot és misèria”.

El bàsquet, “un esport imbatible”

“Jo sempre he dit que el bàsquet té un avantatge sobre la resta d’esports, i és que el practiquen les noies, d’una manera majoritària em refereixo. A Catalunya hi ha vora 30.000 fitxes federatives, i el dia que tota aquesta maquinària es posi a funcionar… Per això dic que és un esport imbatible. A més, es juga en pavelló i per tant ja pot ploure o nevar que el partit es juga igual; és un esport familiar que hi pots portar la canalla, en canvi al futbol no. A vegades als aficionats al futbol se’ls condueix com a gossos a una grada a part per evitar incidents amb l’afició rival,… En canvi al bàsquet, en una Copa del Rei per exemple, les aficions entren juntes i no hi ha cap problema. En el bàsquet hi ha coses molt positives, però convé que tots ens ho creiem, i les primeres, les dones”.

Estats Units, un bon exemple d’on aprendre

En esport, Estats Units és immillorable. L’organització que tenen és exemplar, l’envejo, però no només a nivell professional sinó també a nivell universitari, que és la base de tot. El que per nosaltres és ser d’un club, allà és ser de la seva universitat, i el què omple els pavellons és la gent de les universitats. Per exemple, a Memphis abans de ser dels Grizzlies són de la universitat de Memphis. En bàsquet femení passa el mateix, i a més ha sabut professionalitzar-se. Fa uns 15 anys David Stern va obligar a determinats propietaris de franquícies NBA a tenir un equip femení, i amb ajuda de la lliga es va crear una competició femenina que ara és referència.

Portada del llibre 'Basquetmania'. Foto: Columna Edicions

Està clar que això és difícilment aplicable aquí, perquè amb una Lliga Endesa (ACB) amb 7 o 8 clubs intervinguts, no pots demanar que cap d’ells faci un equip de bàsquet femení perquè prou feina tenen per pagar els seus propis deutes. Però està clar que el model americà és magnífic, la gent pot criticar la NBA, però a nivell d’organització són insuperables.

Basquetmania

L’any passat, Jordi Robirosa publicava un llibre anomenat ‘Basquetmania, 25 anys viatjant amb el bàsquet català i europeu’, que a més de recollir històries experimentades al llarg de la seva dilatada carrera, parlar de les finals d’Eurolliga de tots els equips catalans, d’Audie Norris o de Nacho Solozábal, també dedica un capítol al bàsquet femení. Aquesta disciplina també ha estat important pel periodista i en aquest llibre en fa una interessant menció en un dels seus apartats.

El llibre es pot trobar als distribuïdors habituals, o a la pàgina web de l’editorial Columna, des d’on també es pot adquirir. Clica en aquest enllaç.